La prehistòria. Les primeres dades disponibles que
actualment coneixem referents a l'ocupació dels humans a Banyalbufar,
daten de la cultura pretalaiòtica (3000 - 1400 aC). Es tracta
d'unes restes d'enterraments humans, situats a al lloc anomenat
Corral Fals, a la possessió de Son Bunyola.
Tres jaciments són d'una època posterior, la talaiòtica: dos d'ells
situats també dins la possessió de Son Bunyola i un altre a Son
Valentí. Destaca l'existència de les restes d'un talaiot, de planta
circular, en mal estat de conservació.
La època romana. En quant a l'època romana a Banyalbufar,
poca cosa podem afirmar ateses les poques restes trobades. Només
s'han trobat algunes restes de ceràmica sigillata i, possiblement,
l'assentament romà al municipi fou molt dèbil atès que la construcció
del mateix, amb el sistema de marjades, hom l'atribueix a l'època
musulmana.
L'origen de la Vila. Efectivament és amb la conquista musulmana
de Mallorca i amb el desenvolupament d'aquesta nova cultura (902
- 1229) quan realment el poble neix, tal i com el concebim a l'actualitat.
Sembla que prest s'hi instal·là al que seria ben aviat Banyalbufar,
una comunitat andalusina.
L'assentament pertanyia al districte de Bunyula, el qual
agrupava els pobles de Banyalbufar, Esporles i Bunyola. Foren
els andalusins els qui "construiren" l'actual paisatge banyalbufarí.
Feren néixer el poble, des del batiar-lo amb el seu topònim (Bany
al bahar -construït vora la mar-), fins disenyar i executar marjardes,
safareigs i tota una xarxa hidràulica que els investigadors anomenen
Ma'jil.
La Conquesta
i el repartiment de terres. El major canvi, tan social com
econòmic, va ser a partir de la Conquesta de Mallorca mitjançant
l'atac de l'exèrcit català de Jaume I, l'any 1229. Després de
la conquesta de Mayurqa als musulmans, l'illa es va repartir entre
els nous conqueridors. Pel que fa a Banyalbufar el poble es repartí
aprofitant les dues grans zones o valls que feren de separació
territorial entre els dos grans senyors feudals. Vall I (la vila
pròpiament dita): sota domini del cavaller Ramon Sa Clusa. Vall
II (les actuals possessions de Son Bunyola, Son Valentí, Son Balagueret,
Son Coll i el nucli des Port des Canonge), sots domini de Gilabert
de Cruïlles i del bisbe de Mallorca.
Aquests
primers senyors feudals de Banyalbufar s'encuidaren d'explotar
territorialment el municipi amb la única finalitat de cobrar rèdits
com a pagament de l'aportació feta en la conquista de l'illa.
El primer que fomentaren, doncs, fou la repoblació del municipi
amb nous vinguts de Catalunya, principalment, atès les terres
havien estat abandonades pels musulmans.
Segles XV, XVI i XVII. Devers l'any 1450 existia una forta
tensió entre Ciutat i la Part Forana, per desavinences econòmiques
principalment. Aquesta situació va motivar la revolta forana,
i es saquejaren diverses possessions banyalbufarines en mans de
ciutadans (Planícia i sa Teulera). Els conflictes socials però,
no acabaren aquí. Va sorgir la "Germania" mitjançant la qual els
anomenats "agermenats" (vilans i menestrals) demanaven que s'eliminàs
el deute públic, l'abolició d'impostos indirectes i en definitiva
una reforma general de l'administració.
La "guerra" entre "agermenats" i "mascarats" (mercaders i senyors
de Ciutat) provocà destrosses. Aquests darrers foren saquejats
i assassinats, tal i com ho documenten els escrits de l'any 1522.
L'ambient de por i inseguretat, va fer que fins i tot el senyor
de la Baronia que, en aquell temps era Jaume Joan de Lloscos viatjàs
cap a Menorca per tal de refugiar-se. La mateixa Baronia fou assaltada
poc després i els agermenats hi robaren vi (malvasia?) que s'endugueren
cap a Ciutat. També consta que els agermanats es tancaren dins
d'una torre de defensa (segurament la de Sa Baronia) per tal de
defensar-se des mascarats. Finalment el moviment agermanat fracassà
i alguns banyalbufarins foren castigats.
L'any 1579 es començà a construir la Torre del Verger i el 1584,
s'encarregà a Gaspar Homs que pintàs el que llavors havia de ser
retaule major de l'església (Nostra Senyora).
Pel que fa al règim administratiu, Banyalbufar i Esporles formaven
una mateixa Universitat. La Seu administrativa es trobava situada
a Banyalbufar, mentre que la seu eclesiàstica, la parròquia, es
trobava a Esporles. Aquest dualitat eclesiàstica-administrativa
provocà molts conflictes entre ambdós pobles, perquè Esporles
-amb més població- reclamava a les autoritats del Regne ser la
seu administrativa o, en tot, cas separar-se de Banyalbufar.
Segles XVIII. A la segona meitat del segle XVIII Esporles
sol·licità al Reial Consell de Madrid la separació definitiva
amb Banyalbufar, però que no arribà definitivament fins a l'any
1836.
L'economia de Banyalbufar es basava en l'agricultura i l'activitat
pesquera. Fou famós el conreu de la vinya al municipi, especialment
per l'elaboració del vi de malvasia, reconeguda i exportada arreu
d'Europa.
El Segle XIX. L'any 1839 la plaga del pugó arrasà les vinyes
banyalbufarines, tan apreciades per ser la matèria prima en l'elaboració
de la malvasia, beguda de reis que s'exportava a la Península.
L'any 1850 una gran sequera féu molt de mal també als cultius
en general, per acabar de rematar després amb l'arribada de l'oïdium.
La
carretera que uniria Esporles amb Banyalbufar es construïa gràcies
al general Cotoner (Ferran Cotoner i Chacón) i a l'ajuda de la
Diputació Provincial. Mitjançant la restauració borbònica (1875)
a Banyalbufar controlaven la política municipal els senyor de
Planícia i de Son Bunyola, juntament amb el General Cotoner de
La Baronia.
Al 1882 es construeixen els rentadors públics a Sa Canaleta. L'any
1885 s'instal·la al poble una comunitat de monges agustines que
es dedicà a l'ensenyament i a assistir els malalts a la vila.
La
plaga de la fil·loxera (1891) féu que la vinya fos substituïda
pel conreu de la tomàtiga, especialment la de ramallet, que es
comercialitzava a Ciutat i s'exportava a Barcelona.
El Segle XX. L'any 1913 s'erigí en parròquia l'església de
Banyalbufar, que fins aleshores havia estat vicaria d'Esporles
i, al mateix any, es duu a terme la inauguració de la fàbrica
d'electricitat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va anomenar
batle a l'amo Antoni Albertí de cas Cosí.
Amb
la Segona República, es continuaren fent obres públiques, com
ara una xarxa de clavegueram o un petit escorxador situat a Sa
Canal Nova.
Un inspector d'ensenyança intentà tancar l'escola de monges agustines,
però el poble el féu fora ben aviat.
Durant la Guerra Civil, els càrrecs municipals foren ocupats per
la Falange. Partiren des de Banyalbufar 16 banyalbufarins a lluitar
a la Guerra. Dos d'ells moriren en el combat.
Després de "l'any de sa neu" (1956) i la calabruixada de 1959,
la decadència del cultiu de la tomàtiga de ramellet féu emigrar
molts banyalbufarins cap a Ciutat.
La democràcia i principis del segle XXI. L'època democràtica
(1977) és encetada pel nou batle elegit Jaume Tomàs Font. Durant
aquests primers anys de democràcia destacà la figura política
del banyalbufarí Jeroni Albertí Picornell, actual Fill Il·lustre
del poble.
L'any 1995 Banyalbufar la política banyalbufarina entra en una
nova etapa mitjançant la victòria a les eleccions municipals d'un
nou partit, Independents per Banyalbufar, amb els batles Antoni
Mora Vich i Manuel Romero. Actualment, el Consistori es troba
presidit per Unió Mallorquina amb el batle Mateu Ferrà, amb l'existència
d'un pacte de govern entre la formació Agrupació Port des Canonge
i el Partit Popular. Resta a l'oposició Independents per Banyalbufar.
